15.01.10

Ahir vaig passar un dia més amb les formigues.
Vam muntar la classe de la mateixa manera que l’altre vagada.
Va ser un divendres diferent perquè dos dels alumnes van canviar per complet en les coses que feien habitualment.
Primer de tot, va venir la mare de l’Ibay, el nen que no vol treure’s les sabates. I va ser seure al terra i començar a treure-se-les. Em vaig quedar molt parada ja que encara no l’havia vist mai treient-se les sabates. Vaig poder veure com disfrutava saltant per les colxonetes, saltant per tota la classe, pujar per una rampa… coses que encara mai l’havia vist fer. Era un altre, se’l veia molt feliç. Ara falta veure si el pròxim dia que no vindrà la seva mare, podrà saltar i jugar com ho va fer ahir.
Per altra banda, la Nora, la nena més petita de la classe va fer un canvi radical amb les coses que fa cada dia. Si, seguia enganxada a mi, però ella sempre es quedava jugant soleta, a coses que no suposaven moure’s d’on era. Però ahir va canviar totalment la seva forma de jugar, i jugava amb els altres nens, pujava tranquil·lament i sense parar per la rampa amb ajuda meva, ja que li costa una mica fer tot el que els altres nens fan sense problema, també saltava per allà i tenia una independència que mai havia tingut durant aquelles classes.
Fins i tot, quan vam fer la rotllana per explicar el que haviem fet, va aixecar la mà i ho va dir sense cap mena de problema..
Ahir va ser un dia diferent i vaig poder comprovar que els nens amb una mica d’ajuda se’n surten de les coses que no haurien de fer i ho acaben fen. Encara que comporti dies acabar de donar el pas, has de parlar amb ells i no rendir-te, no abandonar el que intentes aconseguir perquè arribarà un moment en que faran aquell pas, però sempre amb una mica d’empenta. Perquè aquesta edat és una edat en la que ja comencen a desenvolupar el caràcter que tindran quan comencin a créixer, i si alguna cosa es pot canviar, val la pena intentar-ho.