El passat divendres quan vaig arribar la Roser em va dir que no hi hauria classe de psicomotricitat, ja que aquella tarda venia el Consell del Bull, format per pares dels nens de la Tordera. I aquests passaven per cada classe i feien unes brometes durant 2 minuts. La Roser em va dir que em quedés amb ells per així poder-la ajudar juntament amb l’altre professora de les formigues. Aquell dia en David havia portat una joguina que va passar per la rotllana de la classe, o sigui per tot els nens que miraven atentament aquell petit artefacte. En acabar els nens van anar al lavabo i a veure aigua. Després la Roser va dibuixar unes antenes a cada nen. Estaven entusiasmats de ser unes formigues. A la Roser se li va ocorre agafar confeti. Vam repartir el confeti als nens per quan arribés el Consell del Bull tirar-li per sobre. De sobte van entrar, van arribar. Alguns nens van saltar entusiàstics i van tirar el confeti, altres que simplement es van quedar embovats sense saber ben bé que fer, altres ploraven... Després vam agafar les jaquetes i vam sortir a fora on estaven tots els cursos esperant que el consell del bull parlés davant d’ells i els digués quatre coses. La Nora no parava de plorar des de la classe que seguia plorant i no va parar fins que no es va acabar tot, que li vaig dir que ja havien marxat que no es preocupés que aquestes persones eren bones i que estaven allà per fer riure als nens, i que ara tornàvem a la classe per marxar a casa. Llavors em va mirar i va parar de plorar.
El Consell del Bull va posar 5 consignes o condicions per a cada dia. Com per exemple: El dilluns tots els nens tenen que venir amb unes ulleres negres pintades a la cara, el dimarts amb uns pantalons blaus i una camiseta del pare o de la mare, el dimecres havien de portar un pitet, el dijous un barret i l’últim dia, el divendres han de venir disfressats.
Quan va acabar el discurs vam estar ballant una estona fins que vam tornar a entrar a la classe.
El pròxim divendres és carnestoltes així que aniré a veure de que van disfressats les formigues, ja que encara no m’ho han explicat.
sábado, 6 de febrero de 2010
29.01.10
El passat divendres 29 vaig emprendre el meu camí rutinari cap a la Tordera. E Juan Antonio i jo vam muntar la classe. Jo vaig muntar la torre de cada classe i ell va muntar la resta. Quan va ser l’hora, vam anar a buscar als nens a la seva classe, ens vam treure les sabates, ens vam posar els mitjons de psico i vam començar la classe després de tirar la torre.
Vam estar jugant per allà mentre els nens es disfressaven i jugaven a cavallers amb un coixí que feia de cavall i una pica d’espasa. També vam muntar una casa on l’Adrià, que és un nen molt entremaliat que té molta imaginació amb una corda i un coixí va crear el seu propi gos, i el treia a passejar i tot. Finalment dos dels seus companys, l’Ian i en Blai, van fer de gossos també. La Nora allunyant tota aquella por i fragilitat que té normalment, va jugar molt per allà, amb les estructures, amb les cordes, amb els coixins...
Aquell dia també vam tenir una sorpresa, ja que va venir l’Ibay i per sorpresa nostre, es va treure les sabates i es va posar els mitjons com si sempre ho hagués fet. Al final de la classe vam estar jugant una estona junts amb la pilota. I ell no parava de riure, perquè jo feia veure que li tirava i en realitat no ho feia i ell vinga a riure.
També vaig estar una mica amb la Marta, que li encanta gronxar-se i sempre que pot ho fa. El que passa es que normalment es pot gronxar sola i ho fa de meravella. Però l’altre dia no podia i no es gronxava sola, l’havien de gronxar. I em va dir que no sap perquè, però ja no pot gronxar-se sola.
Aquell dia, en finalitzar la classe i després d’haver recollit tot, els nens havien de dibuixar en un full el que havien fet a psicomotricitat, i al que havien jugat, i després dir-ho als professors o a mi, per poder-ho escriure. M’encanta com dibuixen els nens, com amb un pal, el dibuix es converteix en una pilota. I amb 5 pals més ja és una estructura. Sempre m’ha agradat veure aquesta imaginació que tenen, l’art de dibuixar, m’encanta. I com, imprudentment es passen de la ratlla sense tenir cap mena de mania de la petita línia que sobresurt del dibuix. Com amb tres petites pintades s’han creat la seva pròpia classe de psicomotricitat.
Vam estar jugant per allà mentre els nens es disfressaven i jugaven a cavallers amb un coixí que feia de cavall i una pica d’espasa. També vam muntar una casa on l’Adrià, que és un nen molt entremaliat que té molta imaginació amb una corda i un coixí va crear el seu propi gos, i el treia a passejar i tot. Finalment dos dels seus companys, l’Ian i en Blai, van fer de gossos també. La Nora allunyant tota aquella por i fragilitat que té normalment, va jugar molt per allà, amb les estructures, amb les cordes, amb els coixins...
Aquell dia també vam tenir una sorpresa, ja que va venir l’Ibay i per sorpresa nostre, es va treure les sabates i es va posar els mitjons com si sempre ho hagués fet. Al final de la classe vam estar jugant una estona junts amb la pilota. I ell no parava de riure, perquè jo feia veure que li tirava i en realitat no ho feia i ell vinga a riure.
També vaig estar una mica amb la Marta, que li encanta gronxar-se i sempre que pot ho fa. El que passa es que normalment es pot gronxar sola i ho fa de meravella. Però l’altre dia no podia i no es gronxava sola, l’havien de gronxar. I em va dir que no sap perquè, però ja no pot gronxar-se sola.
Aquell dia, en finalitzar la classe i després d’haver recollit tot, els nens havien de dibuixar en un full el que havien fet a psicomotricitat, i al que havien jugat, i després dir-ho als professors o a mi, per poder-ho escriure. M’encanta com dibuixen els nens, com amb un pal, el dibuix es converteix en una pilota. I amb 5 pals més ja és una estructura. Sempre m’ha agradat veure aquesta imaginació que tenen, l’art de dibuixar, m’encanta. I com, imprudentment es passen de la ratlla sense tenir cap mena de mania de la petita línia que sobresurt del dibuix. Com amb tres petites pintades s’han creat la seva pròpia classe de psicomotricitat.
22.01.10
El passat dia 22 com cada divendres vaig anar a la Tordera a passar un altre tarda amb les formigues. Quan vaig arribar la classe ja estava muntada així que en Juan Antonio i jo vam estar esperant les formigues per començar la classe.
La classe de les formigues està separada en dos grups, i els dimecres mitja classe fa psicomotricitat i l’altre meitat la fa divendres amb mi. Jo tinc el grup groc.
Doncs aquell dia la Roser ens va dir que havien faltat bastants del grup groc i si s’hi podien afegir l’altre meitat del grup. Així que aquell dia vam fer una classe de molts nens. Els nens jugaven a que eren cavallers i es posaven una capa i amb una pica feien veure que era la seva espasa i finalment amb un coixí es muntaven el seu propi cavall imaginari. La Marta com sempre, estava als gronxadors amb les seves amigues. I tots feien el seu propi joc.
Aquell dia vaig estar amb un nen de l’altre grup que es va voler muntar un cau de formigues, un formiguer. Però clar tots els nens quan passaven sense voler, li destrossaven el cau i ell s’enfadava i plorava. Així que li vaig dir que féssim el cau una mica més apartat, on els nens no el destruïssin. Al principi va tenir èxit, i ell estava allà amagat sota els coixins en els seu “cau”. Però els nens se’n van adonar i de seguida van voler jugar amb ell. I aquí es va crear el problema, ja que ell volia el seu cau per ell sol. Així que després d’una estona de plorar i plorar li vaig dir que entre tots els nens muntessin un cau que servís per a totes les formigues, ja que en un cau les formigues no viuen soles. Després de convence’l van començar a muntar i tot va anar molt millor.
Aquell dia va faltar l’Ibay i no vam poder veure si es treia les sebates o no. Així que esperem que el pròxim dia vingui per poder veure si el que vingués la seva mare va funcionar només per aquell dia o per tots els que estan venint després.
La classe de les formigues està separada en dos grups, i els dimecres mitja classe fa psicomotricitat i l’altre meitat la fa divendres amb mi. Jo tinc el grup groc.
Doncs aquell dia la Roser ens va dir que havien faltat bastants del grup groc i si s’hi podien afegir l’altre meitat del grup. Així que aquell dia vam fer una classe de molts nens. Els nens jugaven a que eren cavallers i es posaven una capa i amb una pica feien veure que era la seva espasa i finalment amb un coixí es muntaven el seu propi cavall imaginari. La Marta com sempre, estava als gronxadors amb les seves amigues. I tots feien el seu propi joc.
Aquell dia vaig estar amb un nen de l’altre grup que es va voler muntar un cau de formigues, un formiguer. Però clar tots els nens quan passaven sense voler, li destrossaven el cau i ell s’enfadava i plorava. Així que li vaig dir que féssim el cau una mica més apartat, on els nens no el destruïssin. Al principi va tenir èxit, i ell estava allà amagat sota els coixins en els seu “cau”. Però els nens se’n van adonar i de seguida van voler jugar amb ell. I aquí es va crear el problema, ja que ell volia el seu cau per ell sol. Així que després d’una estona de plorar i plorar li vaig dir que entre tots els nens muntessin un cau que servís per a totes les formigues, ja que en un cau les formigues no viuen soles. Després de convence’l van començar a muntar i tot va anar molt millor.
Aquell dia va faltar l’Ibay i no vam poder veure si es treia les sebates o no. Així que esperem que el pròxim dia vingui per poder veure si el que vingués la seva mare va funcionar només per aquell dia o per tots els que estan venint després.
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)