7.05.10

El passat divendres, vaig tornar a anar amb les formigues.
Va ser un dia normal, però al principi vam deixar que els nens es
treiessin les sabates i es posessin els mitjons tot sols, per veure com
s’apanyaven. I una vegada havien acabat, havíem de mirar que els
tinguessin ben posats i llavors ja podien entrar.
Vam jugar normal, com cada dia, vaig estar molt a les estructures,
perquè tots volien pujar-hi i havia d’estar molt atenta a cadascun
d’ells perquè no posessin un peu malament i caiguessin, així que els
hi havia de dir que anessin d’un en un per si a cas. La Fatima i
l’Ibai, pujaven i saltaven perfectament, i no es queien mai. En canvi
els altres no sabien com fer per posar els peus correctament per no
haver de caure, i quan venia jo i em posava al seu costat m’agafaven i
es deixaven anar, llavors els havia d’ajudar a posar correctament els
peus per arribar a dalt i tornar a baixar.
Ara sempre, o almenys la majoria de vegades, quan els nens fan alguna
cosa que per ells es molt forta o especial, o diferent del que fan
normalment, ja diuen: “Joana, Joana, mira el que faig ehh”. I quan ja
ho han fet, els hi dic: “Molt be, molt be”. I després tornen a fer-ho
i si no son ells, uns altres, perquè els feliciti. I una vegada han
acabat amb mi, van al Juan Antonio o a la Roser.
Al final de la classe, quan hem acabat de recollir, en Juan Antonio ha
tret unes pilotetes per fer massatges, i ens han repartit amb grups de
dos, per fer massatges mútuament, jo li he fet a en Pau Bosque, que
volia més fer-los ell, que no que li fecin.
Per altra banda, l’Ibai s’ha negat a que li facin massatges, i deia
que noi que no, i que no...Passava el mateix amb el tema de que no
volia treure’s les sabates, ara no vol que li fem massatges...
Finalment a arribat l’hora de marxar, hem sortit de classe i han
arribat els pares.